El proper 23 de febrer farà un any que ens va deixar Josep Palau i Fabre. L'absència d'un any és molt o poc segons com es miri, però en casos com el del poeta i assagista barceloní tenim la sort que la seva falta es veu atenuada per la permanència de la seva obra. És el que passa amb els grans, i Palau i Fabre ho és sens dubte dins la història de les lletres catalanes: ells s'en van, però els seus textos fan que sempre quedin una mica amb nosaltres.
Palau i Fabre va escriure que "Si no he estat un assassí, un demagog o un incendiari- ha anant d'un pèl- és, perquè sóc poeta dramaturg i assagista". Segurament es tracta d'una exageració, però costa d'imaginar al poeta fent un altre tasca que no sigui la d'escriure. L'escriptura va ser per ell una permanent obsessió. Escrivia, perquè difícilment hagués pogut fer cosa diferent i ho feia amb una precisió i una naturalitat que captiven al lector des del primer moment. Però aquest captivament no vol dir pas que Palau Fabre sigui un escriptor fàcil. L'univers fabrià és complicat, requereix segurament un esforç per comprendre'l i en cas de no realitzar-se és possible que s'escapoleixin de les mans alguns dels components que configuren el món del poeta. I seria una pena, perquè estem davant d'una obra que convé gaudir-la en la seva totalitat. En tot cas, i per si ens escolta des d'allà on sigui, que sàpiga que el continuem llegint, que no l'hem oblidat i que l'únic que ens sap greu és no continuar assaborint els seus judicis precisos, irònic i encertats sobre la realitat que ens embolcalla.
